Fa uns dies vaig ser convidat a una de les sessions de treball del taller de pintura de l’Espai Maristany a càrrec de l’equip de professionals de Windown i destinat a l’expressió artística de perfils amb diversos tipus de discapacitats intel·lectuals i físiques.
En alguna intervenció anterior us he parlat d’aquest espai perquè crec que utilitza una metodologia interessant de conèixer per valorar les capacitats, el talent i les reaccions de les persones, quan veuen que han estat capaços d’arribar on ni ells mateixos pensaven que hi podien ser mai. Va sobtar-me el mètode quan me’l van explicar, i per això no sols i vaig assistir sinó que en oferir-me la possibilitat de participar-hi i viure-ho des de dins, em vaig sentit temptat de fer-ho i vaig acceptar.
En un ambient relaxat i distès vaig compartir amb un grup nombrós de nois i noies la sensació de quan et donen un full de paper en blanc i et conviden a expressar-te a través seu. Al primer moment es sent un buit absolut, però ràpidament i al enfrontar-nos a la creació, sempre amb el suport i l’atenció dels monitors, tot i semblar diferent el mon de la discapacitat, t’adones de que la barrera sempre és la mateixa, que el límit està en atrevir-se a fer-ho i desprès deixar-se portar. En pocs minuts es van anar creant, a poc a poc, un munt d’imatges que reflectien com veuen les coses que els envolten els qui ho estaven pintant i el resultat tampoc era tant diferent del que admirem en exposicions de professionals prestigiosos. Em fa pensar en que hi ha d’alternatiu en aquesta pintura i perquè molta de l’altre no la denominem així
