Estem a punt de tancar quatre setmanes d’aïllament en una sensació fins avui desconeguda, en la que mai hauríem pensat trobar-nos hi. Ens en queden dues més i després una lenta recuperació. És cert que quan va començar ja vam pensar que no es podia resoldre amb uns quants dies, però ara comencem a veure’n els resultats.
A més de treballar a contra rellotge amb la pandèmia, hem hagut d’actuar en sectors en els que s’estava creant una problemàtica social i mèdica evident. Però, un cop més, ens hem oblidat de moltes famílies que tenen cura d’algun membre amb discapacitat intel·lectual i que els és difícil passar aquests períodes improvisant, fora de la rutina, ja amb molts casos precària. Amb tele-treball, manca del recurs escolar, en espais petits i dificultat per recórrer a serveis o als propis familiars pel aïllament i un llarg cúmul d’inconvenients.
A la persona amb discapacitat li costa entendre aquestes necessitats, bo i explicant-li-ho moltes vegades, està molt fet a les seves rutines i te una gran dificultat a canviar-les. Per altra banda, necessita contínuament omplir la seva vida de nous objectius de present, sense continuïtat en la seva majoria. Aquest fet genera una contínua inestabilitat en el nucli familiar que produeix no poca incomoditat i angoixa.
Si la vida familiar ja és sovint complicada, com és pot conviure en espais petits i tancats, el ritme de vida d’una família ordinària amb el ritme diferent i més lent d’una persona amb mancances intel·lectuals.
No és hora de discussions ni de retrets, ara és hora de treballar plegats per resoldre el millor possible la situació i començar a construir el demà en el que viurem. Però no podem oblidar l’esforç i la solitud d’aquestes famílies i donar-los suport creant continguts accessibles i coneguts per tal d’entretenir i distreure un col·lectiu que per més que pensem que és petit, te un volum considerable i està absolutament desatès. En el futur caldrà tenir més present la solitud de la discapacitat.
