“El denominador comú del dia a dia d’aquestes famílies ha estat la solitud”
És habitual, saludable i sovint recurrent parlar de la llibertat d’expressió, i al mateix temps oblidar-nos que en la nostra societat, encara hi ha un gran col·lectiu que no gaudeix de quelcom tant necessari en opinió de la majoria.
Està clar que en els darrers anys hem fet un canvi molt important en aquest sentit. Encara no fa quaranta anys eren invisibles, ara la societat en diu discapacitats intel·lectuals i comencem, amb bon criteri, a nomenar-los com a persones amb capacitats diferents. Ha costat però la transformació s’està produint i benvinguda sigui.
Però, qui ha estat el responsable d’aquesta evolució? Sens dubte una major educació social, però en la major part les famílies que han sabut assumir el seu problema i han anat apropant aquesta “realitat” a la realitat.
El denominador comú del dia a dia d’aquestes famílies ha estat la solitud i molts cops la indiferència per afrontar i assolir reptes pels quals no estaven preparats, mentre la mateixa societat no els donava facilitats. Cada novetat era un “debut” el qual calia enfrontar sense saber-ne.
A Sant Cugat neix Acompanya’m, un grup de pares i mares, que conscients d’aquesta situació volen unir forces per tal d’acompanyar a les famílies de la discapacitat de la ciutat, amb la seva experiència viscuda, en el tràngol que comporta l’entrada en cada nou “debut” i la conciliació i presa de decisions en la vida diària de l’entorn de la discapacitat. Cal no oblidar que els discapacitats intel·lectuals són els únics discapacitats que, per les seves circumstàncies, no tenen veu pròpia i han de ser els pares qui, amb les seves decisions, han de suplir-les.
